Com és norma de la casa l'excel·lent periodista Roger Sánchez i el seu magnífic Tercera.cat fan balanç de la temporada 2015-2016. El Santfeliuenc ja pensa en la propera temporada però abans tornem a mirar pel retrovisor més immediat d'una temporada amb final feliç.
Acabada la temporada, a tercera.cat obrim la secció Fem balanç, dedicada a valorar el curs per als 20 equips que han pres part al campionat al grup català de Tercera. En 20 articles, escrits per 20 periodistes o informadors que han seguit de prop els equips, analitzarem si s'han complert les perspectives previstes, quins han estat els moments clau del curs i amb quin nom propi ens podríem quedar per entendre l'any d'aquell conjunt en concret.
Al capítol 9 repassem el curs del Santfeliuenc, que ha acabat la temporada patint una mica... ja que fins dues setmanes després del final de l'últim partit no podia confirmar la permanència a la categoria. L'ascens del Prat a Segona B anul·lava el descens (no compensat) dels de Sant Feliu, que viuran el curs vinent la quarta temporada a la categoria. Els blanc-i-blaus acabaven la lliga setzens, amb 45 punts. Escriu sobre la temporada del Santfeliuenc en Juan Antonio Díaz, cap de premsa, historiador i apassionat, segurament no per aquest ordre, de l'entitat. És l'autor del llibre del centenari, ara reeditat amb motiu dels 110 anys del Santfeliuenc FC.
Final feliç
Un article de Juan Antonio Díaz
El diumenge 29 de maig a les 13'54 hores i a 420 quilòmetres de Sant Feliu s'acabava per al Santfeliuenc una agonia que va durar quinze dies. L'ascens del Prat a Segona B burlava la tragèdia i permetia a la capital del Baix Llobregat conservar el seu lloc a Tercera Divisió. La cobejada quarta temporada a Tercera era un fet. Enrere quedava un any intens, agitat i difícil. Andrés González va haver de fer mans i mànigues per construir un bloc competitiu. La reacció, sobretot a partir de novembre, es va notar però no de manera tan decidida com per esvair el patiment al llarg de tota la lliga. La debilitat lluny de Les Grases va ser una llast. A la vegada, el club demostrava un cop més el seu dinamisme amb la celebració del 110 aniversari, una efemèride nimbada pel tribut a la dècada prodigiosa que ha transformat un club acostumat fins fa poc a viure en carreteres secundàries. Al final, la suma de molts factors intangibles i el baix continu obstinat del suport de l'afició van tornar a fer possible que el somni de Tercera es mantingués un any més.
Els inicis van ser amargs. La pretemporada ja va posar en relleu mancances evidents. L'adéu estiuenc de Gerard Rovira i Carlos Cano, dos pilars del millor Santfe, deixaven un forat més que notable i no només en l'aspecte esportiu. Les altes d’Óliver, Imanol, Adri Ruiz, Guille Sarmiento i el recurs d'urgència d'Álex Masuet a la davantera miraven d'equilibrar la balança. Els deu primers partits van deixar un esquifit saldo de set punts. Tanmateix el polèmic partit al Masnou a la desena jornada (gol fantasma concedit als maresmencs a les acaballes) va dibuixar el punt d'inflexió per al redreçamet. Les victòries van començar a donar-se amb fluïdesa, sobretot a Les Grases, i Andrés González va trobar remei a les dificultats ofensives amb un David Toro en estat de gràcia i reconvertit per necessitats de guió en fals davanter centre.
A la primera part de la segona volta els blanc-i-blaus van mantenir una trajectòria ascendent esquitxada d'estones de bon futbol, si bé amb dificultats per sortir dels últims sis o set llocs. Una sotragada entre les jornades 28 i 30 (0 punts sobre 9) coronada amb una derrota humiliant contra un gairebé descendit Masnou (0-4) va encendre totes les alarmes. Calia tornar a apel·lar a l'heroica i a la unitat de les forces vives del club. De nou de la necessitat se'n va saber fer virtut i tothom va tirar del carro. Havia arribat l'hora d'exercir el lideratge moral i els Joserra, Álex Bolaños, David Toro o Carles Tena no van refusar-ho. I l'afició de Sant Feliu, com és habitual, jugava el seu paper conjurant-se per evitar perdre la Tercera. Una recuperació a la part final (victòries contra el Júpiter, el Morell i el Terrassa) i uns meritoris empats davant el Prat i l'Europa obligaven tanmateix a jugar-s'ho tot a Peralada. El Santfeliuenc, però, depenia de si mateix. Un empat de la por contra els xampanyers no va servir per burlar els diabòlics efectes secundaris dels descensos no compensats. Els d'Andrés González es veien abocats a posar a zero el cronòmetre de l'espera agònica. Tic, tac, tic, tac, tic, tac... Una espera, però, que com tots ja sabem ha tingut una recompensa generosa.
La temporada 2015/2016 ens ha tornat a llegar una lliçó moral i gairebé estètica: qui estima alguna cosa de manera apassionada no la pot deixar perdre... peti qui peti. L'afició del Santfeliuenc valora la Tercera Divisió perquè sap que va costar 108 anys arribar-hi. I de ben nou una miscel·lània d'intangibles i l'assumpció de responsabilitats col∙lectives han escortat la tercera permanència a Tercera. El destí, a voltes generós, ha concedit una nova oportunitat.
Ara bé, cada època té el seu temps. I el Santfeliuenc 2016/2017 pinta que vindrà amb una important renovació. La continuïtat per desè any d'Andrés González, un entrenador indiscutible i intocable per a la directiva i l'afició, anuncia una tercera transició com la que va fer-se l'any 2007 (gestació de l'equip que va pujar a Primera Catalana) i la de l'any 2011 (embrió del conjunt que va pujar dos anys més tard a Tercera Divisió). Haurem d'esperar, però, a les properes setmanes per copsar la magnitud de la renovació. La flama de la Tercera continua ben viva a Sant Feliu.
