Jordi Sunyer, "tots, únicament o primer de tot, hem de ser de l'equip de la ciutat"

El proper dissabte 5 de desembre els dos equips que porten el nom de Sant Feliu s'enfronten per primera vegada a la història. I a més dijous el nostre Santfeliuenc Futbol Club fa 104 anys. Per celebrar-ho hem volgut parlar amb una de les veus més autoritzades del periodisme esportiu català, en Jordi Sunyer. Molts l'haureu identificat de seguida perquè és la veu i el rostre de FutbolCat, el programa de capçalera per a tots els amants del futbol català, i el locutor de les magnífiques retransmissions de Segona A i Segona B a la televisió pública de Catalunya. Però el que potser no sabíeu és que Jordi és un fidel seguidor de l'equip de la seva vila, l'Ateneu Deportiu Guíxols, i a més és l'autor d'un llibre imprescindible per conèixer la història del futbol a Sant Feliu, Blaugrana, vermell, carbassa i verd. I malgrat que la distància l'allunyi temporalment de la seva ciutat no vol perdre el contacte amb el seu equip de l'ànima i ha endegat un blog interessantíssim al qual ens va confessar que li agradaria dedicar més temps: El compàs d'estibar suro: http://www.elcompasdestibarsuro.blogspot.com/

Sant Feliu de Guíxols és un municipi baixempordanès de 22.000 habitants que compta amb un teixit associatiu que ha pogut combatre amb més fortuna que altres indrets de la Costa Brava els embats del turisme de sol i platja. Entre aquest paisatge associatiu l'Ateneu Deportiu Guíxols és una de les entitats de referència. Ganxons, així s'anomenen els seus habituers, il·lustres han estat el músic Juli Garreta; el forjador de la prosa periodística catalana i director de La Vanguardia, Agustí Calvet "Gaziel"; i el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla (1940 - 1954).

Us deixem amb la xerrada que hem mantingut amb Jordi Sunyer, un periodista nòmada que viu a cavall entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols i que ha sabut fer un periodisme fresc i intel·ligent. Llegiu-la amb atenció perquè les seves reflexions són més que interessants i més val prendre bona nota en aquests temps de vacuïtats. Per a nosaltres és un orgull haver pogut comptar amb la seva complicitat, generositat i exquisida amabilitat.

La teva relació amb l’Ateneu Deportiu Guíxols m’atreviria a dir que és familiar i vocacional
I molt més que això perquè per sobre de tot és l’equip de la meva ciutat. Certament sense la meva família possiblement no seria del Guíxols i seria un de tants que saben què fa el Barça però ni es preocupen de quina és la situació e l’equip del poble, o es limiten a dir que són molt dolents perquè juguen a Primera Catalana. Però el Guíxols és l’equip de Sant Feliu per sobre de tot i sóc dels que penso que tots, únicament o primer de tot, hem de ser de l’equip de la ciutat, que el meu avi va presidir durant un temps llarg i del qual el meu pare també va ser directiu.

Durant els anys 90 vas fer un carrusel futbolístic per a Ràdio Costa Brava i les retransmissions de l'Ateneu per a Ràdio Sant Feliu de Guíxols. Aquesta va ser la millor escola d’aprenentatge?
En general seguir aquest futbol nostre és una excel·lent escola en el sentit que no només t’ensenya a espavilar-te “tècnicament” sinó també pel que fa al comportament. Aquest futbol pot ser molt agraït però també, al mateix temps, molt desagraït. Ens passa a nosaltres, al FutbolCat, quan tota la setmana estem lluitant per aconseguir el màxim nombre d’imatges que podem, treballant amb moltes limitacions, i l’aficionat d’un equip X, des de l’anonimat d’Internet, t’acusa de discriminació perquè no has pogut ensenyar el seu equip. Això ja es troba quan segueixes el teu equip més pròxim: la confiança fa fàstic i per una banda, com és el meu cas, la gent agraeix molt que els retransmetis els partits, però per l’altra el club i els jugadors estan a sobre del que dius i el que deixes de dir i a vegades t’ho fan pagar. Així també aprens.

Vas escriure Blaugrana, vermell, carbassa i verd. El futbol a Sant Feliu de Guíxols. Com va anar l’aventura i què hi vas descobrir?
Va sortir tot mig d’una broma. Hi vaig posar molta il·lusió i va acabar sent una decepció perquè crec que la feina feta mereixia una millor acollida de la que va tenir el llibre. Sant Feliu és una ciutat on el teixit associatiu, tot i que en els últims anys ha crescut, és més baix que en altres llocs, i el cert és que poca gent es va interessar per una visió personal però amb moltes revelacions inèdites del que havia estat una part important de la història del futbol a Sant Feliu. El Guíxols existeix però els fidels cada cop són menys, i que en una ciutat de 22.000 habitants només 150 persones, menys d’un 1% de la població, vagi a veure els partits de l’Ateneu, diu molt de l’escenari en què ens hem de moure. Ara bé, poder conversar llargues estones amb els personatges clau del futbol ganxó va ser impagable.

Fa tres anys vas ser amb nosaltres en la inauguració del Parc Esportiu de Les Grases retransmetent un Santfe-Vila-Seca de Preferent. En aquests anys que han passat com has vist l’evolució del Santfeliuenc?
El Santfe té una cosa que crec que és molt important en aquesta categoria, vist des de fora. Em dóna la sensació que ha sabut mantenir un bon bloc de jugadors, per una banda, i per l’altra que ha tocat sempre de peus a terra i sempre ha fet un treball seriós sense escarafalls que al final ha donat fruit encara que hagi estat de forma indirecta. Sempre he cregut que aquest és el tipus de treball que acaba sent recompensat. Lògicament, l’aterratge mai és fàcil, però em sorprendria moltíssim veure el Santfe patint per mantenir-se.

Guíxols - Santfe, els dos Sant Felius amb 199 anys a l’esquena i el proper dissabte es veuran les cares per primer cop. Quines sensacions et fa aquest “derbi fraternal santfeliuenc”?
Primer de tot, la il·lusió que es pugui donar aquest primer enfrontament oficial entre Sant Felius, ja que no em sona que el Guíxols s’hagi enfrontat mai amb altres equips de les poblacions que porten aquest nom (Sasserra, Codines, etcètera). En segon lloc, crec que pot ser un partit molt agraït per a l’espectador. Per una banda el Santfe té jugadors amb molta experiència en aquesta i altres categories (Arcos, Parralejo, Ochoa, etcètera) i per l’altra el Guíxols sempre intenta oferir un bon futbol. Lògicament, hi ha situacions de partit que a vegades no et permeten lluir-te, però hi ha hagut cert “interès” a pintar el Guíxols com una banda de carnissers per la veterania dels seus defensors, sobretot arran del lamentable arbitratge del partit contra la Muntanyesa, que va ser dels pocs que he pogut veure en directe. Res més lluny de la realitat.

Quin Ateneu Deportiu Guíxols es trobarà el Santfeliuenc?
A la porteria tenim dos models de porters. Jose González (company meu d’institut) és el porter de “tota la vida” amb experiència i coneixement del club. A l’època del juvenil el vam batejar com a “Pepe Palomitas” però tot i que li agrada aquest estil no és gens palomitero, més aviat ha realitzat més aturades de penals que no pas “palomitas”. I també tenim Fàbrega, un porter jove però que té el segell d’haver sortit del juvenil del Girona. La defensa és una línia de Tercera amb totes les virtuts que et dóna la veterania d’homes com Garagarza, Deu, Elies i Pedregosa, que també pot jugar com a pivot defensiu si cal. Poderoso, més jove, també ha rendit bé fins ara. El mig del camp és, al meu entendre, el punt fort de l’equip. Borja és un jugador altempordanès que va passar pel juvenil del Barça i que és un excel·lent distribuïdor. A les bandes, tenim un jugador que potser és més interior com Xavi Martínez i dos extrems-extrems com Aleix Feixes i Alberto Jiménez, que ha estat la sorpresa de la temporada. Al davant, el model perfecte és el dels dos Rubéns; Pérez, un davanter potentíssim, fa la feina de creació d’espai perquè pugui arribar, per exemple, Rubén Soler des de la segona línia, però també és un bon rematador. Hi ha altres opcions com les dels ganxons Pau Sala i Patri, i s’ha incorporat també un jugador que havia estat professional a Colòmbia, Gabriel, que ha vingut a Catalunya a provar sort i de moment juga amb l’Ateneu esperant un futur millor. Va marcar el gol de la victòria contra el Rubí.

La Segona B fa por amb Gavà, Terrassa, Lleida et altri seriosament amenaçats. Si no canvien molt les coses podem tenir un daltabaix a Tercera, Primera Catalana i Preferent amb els descensos no compensats. Creus que algun equip de Tercera pot esmenar aquest tèrbol panorama a la promoció?
Sí, ho crec fermament. Als habituals Hospitalet i Reus crec que s’hi sumen equips amb molta ambició com Manlleu o Santboià, i fins i tot sorpreses que tenen virtuts per fer un bon playoff com el Prat, molt difícil de superar a casa, o l’Europa, l’afició del qual segur que respondria molt bé en cas de classificació (no vull que ningú s’ofengui si me l’he deixat). Dit això, però, deixa’m dir-te que això dels descensos no compensats em sembla una absoluta aberració. Un equip que se salva sent sisè per la cua no hauria de poder baixar. Crec que la FCF hauria de fer un pensament i plantejar-se si podrien fer-se grups de 21 o 22 si s’escaigués perquè aquests descensos no compensats són una injustícia.

Tu coneixes molt bé el futbol català i has vist la seva evolució. Per a tu quin és el seu estat de salut i quins són els principals problemes que arrossega?
Ara mateix, esportivament, l’estat de salut del futbol català no és tan bo com hauria de ser. No està malament, al meu entendre, la representació que tenim al futbol professional, si bé crec que l’ideal seria un equip més tant a Primera com a Segona, més adient al nombre de llicències que té la Federació Catalana. El problema és a partir de Segona B. Fa mal veure clubs de ciutats com Lleida i Terrassa que han jugat a Segona A i que tenen un potencial extraordinari com estan patint per sobreviure i com ara mateix estan en zona de descens a Tercera. Fa mal veure com els clubs de categories com la Primera Catalana cada cop reben menys suport per part dels que haurien de ser els seus socis mentre continuen pagant unes tarifes arbitrals que per a molts són una autèntica sagnia. Hi ha molts clubs, i el Guíxols possiblement sigui un d’ells, on pot semblar un autèntic miracle que hi hagi gent disposada a assumir-ne la direcció, anant a perdre diners segur. Val a dir que també hi ha hagut casos de clubs on s’ha estirat més el braç que la màniga amb projectes sense fonament que han acabat sent el cant del cigne previ a un ensorrament. Però vaja, podríem començar i no acabar. Potser m’equivoco però tinc la convicció que poder adquirir una cultura com l’anglesa seria un principi de solució, en el sentit del que deia en començar l’entrevista, és a dir, tenir clar que el nostre primer equip ha de ser l’equip més pròxim. Les veus dominants estan ensenyant a les noves generacions que l’únic futbol que compta és el súperprofessional. Les televisions de més audiència estan, contínuament, bombardejant imatges de les grans icones del Barcelona o el Reial Madrid, que estan polaritzant dramàticament el futbol professional espanyol, i el més greu és que l’alternativa que més s’està donant és la Premier League, i t’ho diu un devot del futbol anglès. El futbol que no és de Primera es veu relegat a plataformes secundàries, amb la qual cosa estàs deixant clar que és per a un públic especialitzat i “minoritari”, quan per exemple la BBC emet una espècie de “Gol a Gol” de les divisions que no són la Premier League pel seu primer canal i en dissabte a la nit. Aleshores, aquí, el nen o nena, en molts casos, potser s’apunta a jugar a l’equip del poble però també agafa la PlayStation per veure’s reflectit en un Messi virtual, o en un Cristiano Ronaldo virtual, o en un Cesc virtual, i oblida que hi ha un futbol real que necessita suport i que poc a poc s’està morint. Els seus referents ja no són al camp, són a la pantalla. L’altre dia, a la presentació de l’Anuari de Sergi Mas, ell mateix va dir que el jugador que més recordava de la seva infantesa era Floro, el davanter centre de l’Horta. Avui en dia és gairebé impossible que els “nanos” diguin res semblant.

Moltes gràcies, Jordi. I moltes gràcies per aquest meravellós viatge infinit pel nostre futbol que és FutbolCat.